Sóc Jordi Valmaña, director general de Cementiris de Barcelona, empresa 100% municipal, que gestiona els 9 cementiris de la ciutat, més els 2 centres de cremació, amb un total de 9 forns. Cementiris de Barcelona té, també, la finalitat de promocionar aquests recintes com a centres d’atracció cultural o turística de la ciutat de Barcelona.
Aquesta empresa va néixer l’any 2006, quan l’Ajuntament de la ciutat proposa separar el servei funerari del servei de cementiris, segons la legislació sobre serveis funeraris, de cementiris i de crematoris, que indica que els serveis funeraris són independents, i per tant privats , dels serveis de cementiris que són competència del municipi, és a dir de prestació pública.
Turisme de cementiris
És en aquest moment quan, en separar la gestió dels cementiris, se’m planteja la responsabilitat de gestionar aquests recintes de la ciutat. També és en aquest any quan, tot l’equip de Cementiris de Barcelona, amb mi al capdavant, vam iniciar aquest camí de donar reconeixement als cementiris de la ciutat com a béns de valor patrimonial i cultural. Enteníem que, durant moltíssims anys, aquests cementiris o recintes havien estat amagats, tancats a la ciutat, als quals els ciutadans de Barcelona accedien un cop l’any per la festivitat de Tots Sants (Dia dels Difunts), l’1 de novembre, o el dia en què anaven a acomiadar-los per a donar l’últim adéu. Nosaltres crèiem que aquests recintes mereixien un tracte diferent, especial, ja que eren autèntics museus a l’aire lliure amb un gran potencial cultural i havien de posar-se al servei de la ciutat dels vius.
L’any 2007 vam iniciar el projecte de donar a conèixer els cementiris com a bé turístic. En aquest moment vam ser molt curosos i cauts en utilitzar la terminologia turística perquè érem conscients que el que estàvem fent era nou, mai s’havia fet això en aquestes latituds i, per tant, utilitzar la paraula turisme per mostrar els cementiris podia ofendre o molestar a una part de la població. Durant diversos anys hem utilitzat la terminologia cultural: visites culturals, rutes culturals, esdeveniment cultural; perquè era una terminologia més universal i potser menys ofensiva. Però l’experiència ens ha demostrat que, després de 8 anys, podem parlar obertament de turisme sense cap por, ja que, en realitat, és el que s’està fent i des que utilitzem aquest terme mai hem tingut cap queixa.
La visió cultural de la mort
La cultura de la mort és una cultura molt autòctona, molt pròpia de cada regió, de cada zona, i fins i tot, en una mateixa zona geogràfica més o menys petita pot haver diversitat de visions. A Barcelona, per exemple, la forma d’entendre la mort no és la mateixa que a 200 km o 150 km de distància. Els que estem treballant en aquest sector i portem força temps, som molt conscients d’això perquè ho hem viscut en primera persona.
Per exemple aquí a Barcelona, les famílies recorden els seus difunts visitant-los, netejant els elements del propi nínxol, de la tomba o sepultura, se’ls resa un parenostre als creients (la religió catòlica és la majoritària), normalment tota la família o la majoria d’ella, això pot durar entre 20 minuts o una hora i mitja, com a molt.
A Catalunya, i això és bastant propi de tot l’arc mediterrani: el Llevant espanyol, França, Itàlia i pocs països més, hi ha les construccions en vertical, el que anomenem nínxols, normalment són de 4 a 7 pisos d’alçada en funció dels cementiris. Acostumen a ser concessions funeràries amb una durada de 50 anys, que acostumen a ser familiars, podent-se renovar la concessió.
Cementiris en nombres
Pel que fa a les dades numèriques referents als cementiris de la ciutat de Barcelona, els 9 recintes de cementiris de la ciutat ocupen un total de 2 milions i mig de metres quadrats (250 Ha.). En aquest cementiri, el de Poble Nou, hi ha un total de 30 mil sepultures. En els 9 recintes de Barcelona hi ha 336.000 sepultures. El més extens, pel que fa a nombre de sepultures, és el de Montjuïc, amb un total de 150 mil, el segueix el cementiri de Collserola amb 70 mil i els altres cementiris de la ciutat de Barcelona, estarien entre 10 mil i 30 mil sepultures .
El més antic és aquest, el Cementiri del Poble Nou, que data de 1817, per tant saber quants difunts hi ha enterrats és bastant més difícil.
Organització i economia de la mort
Aquí a Barcelona, com és habitual a l’estat espanyol, quan hi ha una defunció, els familiars d’aquest persona difunta han d’acudir obligatòriament a una empresa funerària, les empreses funeràries, majoritàriament, són empreses privades, aquestes són les que posteriorment es posen en contacte amb l’empresa de cementiris, que és la que s’ocupa de donar sepultura o cremació al difunt. No és habitual que la família acudeixi en primera instància a l’empresa de cementiris, perquè qui s’encarrega de la vestició del difunt, de la sala de vetlla, del trasllat, de la cerimònia, és l’empresa funerària.
A la zona de Barcelona, les persones que moren i no tenen recursos econòmics tenen dret a ser enterrades sense cap tipus de cost, és el que anomenem enterraments de beneficència, i, en aquest cas l’empresa de cementiris posa a disposició d’aquests difunts uns nínxols durant 5 anys. L’enterrament, i això és important remarcar-ho, té les mateixes característiques que qualsevol altre enterrament que sigui de pagament econòmic.
Hem de tenir en compte que a Espanya, a diferència del que passa en altres països de la Unió Europea, hi ha una assegurança de decés o de mort, producte que pertany a les companyies asseguradores. Aquest producte va sorgir i es va donar a conèixer a partir de 1939, després de la Guerra Civil Espanyola. El pagament d’aquesta assegurança dóna com a resultat l’exempció de qualsevol despesa que sorgeixi arran del decés, ja que l’empresa asseguradora corre amb totes les despeses funeràries. Actualment un 60% de la població té contractada aquesta assegurança de decés.