Hem entrevistat al Doctor Germà Morlans, Cap del Servei de Geriatria i la Unitat de Cures Pal·liatives de la Fundació Privada Hospital Asil de Granollers. És una persona que, per la seva feina, s’enfronta diàriament amb la mort i el seu entorn. Ell ens ha donat una visió professional i alhora personal d’aquest impàs. Creiem important difondre la seva experiència, per tal d’entendre una mica més aquest procés i saber com encarar-lo. Esperem que us ajudi.
Anirem penjant els vídeos de l’entrevista, seguits de la seva transcripció.
Em dic Germà Morlans. Sóc metge especialista en medicina interna i en geriatria. Des de fa 18 anys, la meitat del meu exercici professional, fa 36 anys que exerceixo com a metge, sóc el responsable de la unitat de cures pal·liatives de la Fundació privada Hospital Asil de Granollers.
Per què faig de metge? Als meus 16 anys, un germà meu em fa fer aquesta pregunta: Germà, què vols ser o de què vols treballar? I realment, en acabar el batxillerat i afrontar el COU, no ho tenia clar. El meu pare és metge, el meu germà gran és metge, i reconec que hi havia un cert mimetisme familiar, però no ho tenia gaire clar i em van orientar a anar a un centre a Barcelona durant 2-3 dies on em van fer proves psicotècniques, entrevistes . L’anècdota o no anècdota és que em vam dir: carrera universitària, pensa-t’ho; aquella divisió clàssica de lletres o ciències: millor que facis lletres no ciències. I en algun moment també em devien plantejar el tema de la medicina i em van dir: lo de la medicina pot ser que no. Llavors em van dir: d’aquestes orientacions, vostè faci el cas que n’hagi de fer, no té l’obligació de seguir-les fil per randa. I en acabar el COU em vaig apuntar a medicina. Puc dir que em vaig treure la carrera a la primera, no em va ser excesivament difícil, devia ser bon estudiant i tenir facilitats. I, llavors, al començar a treballar a medicina, el que sí vaig tenir clar va ser que faria que especialitats no quirúrgiques o cirurgia (no perquè la sang em faci por sinó perquè no em considero molt destre amb les mans), no era lo meu, però la medicina si: el fet de preguntar a la persona què li passa, l’exploració, i el fet de raonar que amb aquestes molèsties i aquestes proves en aquesta persona pot tenir aquesta malaltia i es tracta d’aquesta manera, amb un discurs més literal que manual.
Vaig venir a fer el rotatòri aquí a Granollers, el cap del servei de medicina interna el Dr. Herrero devia veure les meves possibilitats, i em va proposar que al llicenciar-me podia fer guàrdia en aquest Hospital, després d’entrar com a metge de guàrdia al cap de l’any 1981, vaig poder entrar com a resident i mentre feia la residència, el Dr. Vicens Mercader, que era el metge de medicina responsable de la residència de l’Asil clàssic de l’Hospital, ja va posar en marxa el projecte de geriatria. En aquell moment jo estava de resident amb el Dr. Mercader i em va dir: probablement, l’inici coincidirà amb quan acabis l’especialitat i tinguis el títol. El 1984 es va posar en marxa el servei de geriatria i reconec que visquen a Llinars del Vallès oferir-me un lloc de treball, la meva entrada a geriatria és tan simple com això: una oferta de treball. No enganyo a ningú, “no soy un iluminado”. Em vam portar a la geriatria.
Llógicament, vam començar a geriatria, que per cert va ser el primer servei hospitalari a Catalunya i el tercer o quart a tot Espanya. Aquí, realment i per llei de vida, si que el col·lectiu de malalts d’edat avançada el fet de morir és més natural, i realment els primers que em van ensenyar a parlar del procés de la mort i ser conscients del fet que s’estaven morint van ser malalts i malaltes de certa edat, que em van ensenyar que es podia parlar, que és un primer pas no tenir por com a professional de dir: doncs sí, el que li està succeint es que s’està morint, globalment no és pas dolent, els matisos venen segons les edats i altres coses. Aquí vaig començar. Llavors el servei de geriatria va anar creixent i va arribar un moment als anys 90 que vem tenir contacte amb la unitat de cures pal·liatives, que és la primera, així com la de Granollers és la primera en geriatria, a la Santa Creu de Vic a la plana de Vic, Osona, hi ha el primer servei de cures pal·liatives de Catalunya i per veïnatge ens vam posar en contacte i vam fer un traspàs de formació, companys de Vic van venir aquí i companys d’aquí vem anar a Vic. En aquest cas jo vaig anar i vaig aprendre les cures pal·liatives.
Veient la necessitat que havíem de millorar l’atenció el procés de morir, i a partir de l’any 97 a l’Hospital de Granollers va decidir tenir ja una unitat específica i per la meva trajectòria i formació em vàrem donar la responsabilitat de fer el projecte i el pla funcional i des de llavors lidero aquest projecte.
Ara bé, amb la mort, la meva primera experiència, va ser a la meva primera guàrdia mèdica aquí a l’Hospital el 25 de juliol 1979. A les dues del migdia arriba ofegada una nena de 3 anys de Cardedeu que no vam poder recuperar. Al cap d’un parell d’hores, arriba un noi de 23-24 anys, treballador d’una companyia elèctrica que es va electrocutar i tampoc vam poder recuperar. I, a mitja tarda, un pacient amb un problema respiratori ingressat a l’hospital va fer una aturada respiratòria, i a l’estar a dins de l’hospital el vam poder intubar i el vam poder refer. És a dir, els joves es van morir i la persona gran va poder sobreviure un temps més. Aquell vespre a l’hora de sopar, pensava, si això el la medicina, “yo me voy”.
I al cap d’uns mesos, encara l’any 79, aquí a Les Franqueses va haver-hi un accident de ferrocarril, crec que és el més important que hi ha hagut mai a Catalunya. Van haver uns vint i pico morts i els metges de l’hospital, que en aquell moment a les nou del matí podíem sortir de l’hospital, amb cotxes de la policia ens van portar a les vies del tren d’aqui de les Franqueses. Vaig ser un dels primers que va arribar i en algun cas l’únic que vaig poder fer és, atendre a una noia d’uns 14-16 anys, sense cames, dessagnant-se, que se’m va morir als braços. Per tant els meus primers contactes amb la mort van ser els primers 6 mesos, quan jo era un metge jove que el que volia diagnosticar correctament i salvar vides.
Per la trajectòria que us he explicat abans de la geriatria i el devenir a Catalunya d’un coneixement de l’atenció de cures pal·liatives, això m’hi va portar.