Primer contacte amb el dolor.
La Padrineta…, això ja és una altre cosa. La Montserrat, la padrina molt estimada de ma germana. Va morir de cop. Una nit. Tenia 28 anys i era la germana gran de la Núria. S’havia casat feia poc, un any més o menys. Vam anar al seu casament, la mare ens havia fet uns vestits llargs molt bonics, amb pometes, i el pare ens havia portat al barber, com sempre, li agradava que les nenes portessin el cabell ben curt.
La meva germana adorava a la seva padrina. Era una dona alegre, jove i vital. La recordo amb un somriure ample i càlid, ulls bondadosos i cabell curt. Plena d’abraços amorosos.
Jo devia tenir 8 ó 9 anys i la meva germana uns 6 ó 7. Un dia, en arribar a casa de l’escola, al migdia, vam veure que a casa en passava alguna, els pares estaven seriosos i desconcertats, ens van dir que la Montserrat li havia passat alguna cosa i que marxàvem a Barcelona, llavors nosaltres vivíem a Igualada. Recordo que de camí cap a Barcelona va ser quan ens van dir que havia mort, a l’alçada de Montserrat. A Montserrat vam saber que la Montserrat havia mort. La meva germana no s’ho creia, tot el camí va anar pensant que no era cert, que no podia ser… la negació.
En entrar a Sancho de Ávila, al tanatori, els pares ens van preguntar si la volíem veure. Ma germana la volia veure, ho necessitava, havia de veure la mort amb els propis ulls per creure-ho. Als familiars no els va semblar massa bé que els pares ho permetessin, però ells sempre havien tractat amb molta naturalitat aquests temes amb nosaltres, així que vam entrar, la vam mirar amb deteniment, amb curiositat i dolor, estava molt guapa, com generalment es diu, estava molt ben arreglada.
En aquesta mort és on vaig sentir i gairebé olorar, si olorar, per mi té un olor especial, el dolor. El dolor de la meva germana, el dolor d’uns pares en veure que la filla, tan jove, havia mort. La Lola, la mare, mai va tornar a ser la mateixa. El dolor i la incredulitat de la Núria, la germana de la Montserrat. El marit, que tenia un projecte de vida amb ella, l’havia perdut. El sentiment d’impotència que causa una mort jove. La paraula és desolació.
La Montserrat havia mort una nit, havien estat al Camp Nou veient un partit del Barça, i a la matinada la seva artèria, l’Aorta, que va resultar que tenia les parets molt fines, no va aguantar. Ara ets viu, ara no.