Àvia Tereseta, àvia Pepita, Mireia
La mort curiosa
Més tard, al cap d’uns 2 o 3 anys, ja en tenia 5, la meva besàvia, a qui anomenàvem l’Àvia Tereseta, va morir de velleta. Era una dona a qui tots li tenien gran estima, sempre es parlava d’ella amb termes com: dona sàvia, avançada a l’època, etc. Una dona de poble, de les que tot ho coneixen, alegre i dolça. Va morir a casa, al seu llit, com es feia abans. Estic parlant dels anys 70 a un petit poble de Tarragona, Rodonyà, molt petit. Recordo que als petits de la casa, jo era la gran, ens van dir que s’havia mort i que anéssim a fer-li un petó de comiat. Ni m’ho vaig qüestionar, tot era natural, li vaig fer un petó a la galta, estava com adormideta a dins el seu llit.
Quan es va celebrar la missa, el pare em va preguntar si volia anar al cementiri, a l’enterrament, i jo curiosa de mena, no em vaig poder resistir. El cementiri de Rodonyà continua sent un cementiri petit, amb els seus xiprers acompanyant els morts, una mica allunyat del poble, cada vegada menys. Quan entres, et trobes com en una plaça petita envoltada de nínxols en fila de tres d’alçada i altres tombes al terra a la zona central, com a tots s’hi respira aquella pau profunda que acompanya la mort. I si tens sort i el vent de l’Alt Camp t’acompanya sents el cant dels xiprers.
Recordo la imatge com si fos ahir, per poder posar la caixa de l’Àvia Terseta, primer van trencar la paret del nínxol, van retirar la caixa del Padrí Pep, el meu besavi. Estava mig oberta i recordo que vaig veure el cos amb els seus pantalons de pana i la faixa i la boina i portava una camisa de quadres i no sé si una armilla o això ja és salsa infantil. El cas és que el van treure de la caixa i van entaforar els óssos al fons del nínxol perquè el taüt de l’àvia pogués entrar-hi. Una mica surrealista. Als ulls encuriosits d’una criatura era tot nou i sorpresiu, sense judici.
No recordo haver quedat traumada, ni tenir nits de por i malsons. El record és innocent i curiós, sense més. Vaig tenir sort, a casa sempre van tractar aquest tema amb naturalitat. I sempre l’he tingut present. Això m’ha ajudat a afrontar altres situacions. A entendre una mica la vida.
Els nens observen, aprenen dels grans. Si els adults ho viuen amb serenitat i es prenen el temps i les paraules adeqüades a parlar-ne amb els petits, tot és natural. No cal amagar una realitat, no cal estalviar res, ni protegir en excés. Cal explicar la mort, sense metàfores, sense sobrenoms. Explicar-ho des de la pròpia creença sincera. Tenen més capacitat de comprensió de la que ens creiem. Molts cops només cal pregunta-los què en pesen ells i donen respostes sorpresives, sí, però plenes de sabiesa infantil. És un llàstima que oblidem el que pensàvem quan érem petits. Tot seria més fàcil.
Has tingut alguna experiència similar? Si ha mort algú de la família, com ho has explicat als petits de la casa?, o com ho faries?
Mireia Miracle
El niño conoce el corazón del hombre.
Edgar Allan Poe