Vam anar a fer una entrevista i la curiositat dels entrevistats em va sorprendre, no per la pregunta, ens van preguntar com se’ns havia acudit la idea de fer aquest blog. Jo em vaig quedar callada i va respondre en Hans. La veritat és que no vaig saber què dir. No soc conscient de quan vaig començar a interessar-me pel tema, però és una entitat que sempre ha estat present a la meva vida. Li dono la categoria d’entitat perquè és una paraula que representa tantes coses per tots nosaltres que gairebé pren forma en anomenar-la. Més tard, pensant en la pregunta i la meva reacció, vaig anar fent memòria i vaig recordar quan vaig tenir el meu primer contacte amb la mort.
La primera mort.
Era petita, la meva mare estava embarassada de ma germana, jo encara no havia fet els dos anys. No tinc record conscient del fet, hi ha com una nebulosa que més que record és una sensació. El meu avi Francesc es va suïcidar, es va tirar al tren, al Pont de Marina, a Barcelona. Va ser un xoc per la família, la meva mare, la seva filla, estava de cinc mesos. Van trobar una carta, l’avi estava malalt, càncer, no sé de què. A la carta deia que no volia patir ni fer patir. Lo de patir ell ho entenc, lo de fer patir, no tant, una mort sempre fa patir, sobretot als qui es queden. Sí, era petita, però els nens ens adonem de tot, sobretot dels sentiments i emocions i perquè no, les energies que es mouen entre les persones. Sé que els meus pares en parlaven sense amagar-se’n, perquè sempre ha estat així (els secrets van venir després, però ara no és el cas). I d’alguna manera devia observar amb ulls d’humà acabat d’arribar què era això de morir.
La vida i la mort son les dues cares d’una mateixa moneda, per aprendre a morir és necessari aprendre a viure. El suïcidi és un morir malament, resultat d’un viure malament. Per això vull escriure sobre el suïcidi, aquest és un blog sobre aprendre a morir, i el suïcidi és la cara més fosca de la mort. Parlem-ne.
El suïcidi.
Si la mort és un tema tabú, el suïcidi és molt més, una lacra, amb majúscules.
Al poble on visc, des de fa ja 34 anys, hi passa el tren, hi ha una zona on no hi ha massa visibilitat, allà alguns han decidit acabar amb la seva vida, no fa gaire, a finals d’aquest any passat un veí del poble ho va fer. Sempre m’he preguntat fins on pot aguantar una persona, quin és el punt màxim de patiment, tant que ni la mort espanti.
La meva adolescència no va ser fàcil, gens, recordo que em sentia desemparada, sola i perduda. En moltíssimes ocasions vaig desitjar no existir, volia tancar-me en una habitació a les fosques i no ocupar espai, desaparèixer. Tenia el sentiment de no pertànyer enlloc. No em sentia bé amb la gent, ni amb la família, ni amb mi, ni amb res. Era molt infeliç. Fantasiejava amb escapar, marxar lluny, però no era una solució, que faria? No m’imaginava una vida feliç, estava plena de dolor i ràbia i una gran tristesa. Sovint pensava en la mort com una solució, deixar d’existir, de patir. Pensava com ho podria fer… mai em vaig atrevir… per sort. Potser mai vaig estar prou malament com per fer-ho, potser la por a la mort era massa gran, potser en el fons em quedava alguna esperança que algun dia tot canviaria. No ho sé.
El que sé és que un gran nombre de gent decideix fer-ho, és una de les tres causes principals de mort en persones de 15 a 44 anys. Prou important com per fer-hi alguna cosa, no?. He vist la xerrada que en JD Schramm va fer al TED i trobo molt inspirador el que diu, és necessari que hi hagi un servei d’ajuda a les persones que es troben en aquesta situació, voldria compartir amb vosaltres els links que tracten el tema, no són molts, però segur que poden ser d’ajut a algú.
[ted id=1167 lang=ca]
Mireia Miracle
http://blog.ted.com/resources-for-suicide-prevention-post-attempt-survivors-and-their-families/
http://www.who.int/mediacentre/factsheets/fs398/es/
https://es-es.facebook.com/help/103883219702654
España
http://telefonodelaesperanza.org/
http://www.suicidioprevencion.com/