Entrevista al Doctor Morlans 1.5. Estic preparat per morir?


El Doctor Morlans ens convida a pensar sobre la nostra pròpia mort i a prepar-nos pel que esdevindrà. Una bona manera de facilitar les coses als qui es queden, que han  d’afrontar el dolor per la pèrdua a més de decidir què i com fer les coses. És un acte d’amor cap a ells, si ens preparem decidint què i com volem que siguin les coses, ells ténen la tranquilitat de saber que han fet el que nosaltres volíem.

Morlans – Estic preparat per morir?.

Probablement, estar preparats per la nostra pròpia mort, per més que fem, potser mai estarem preparats. Sempre ens serà difícil. Per tant, cadascú de nosaltres és lliure de fer aquella formació o introspecció en un mateix, i potser aquesta pregunta més d’un s’ha la fet arran de la mort d’un familiar, d’un company, perquè no d’un personatge públic. Potser més d’un s’ha fet la pregunta: ostres! Això m’hagués pogut passar a mi… Estaria preparat? doncs probablement a partir d’aquesta primera circumstància, el fet d’analitzar seria com el més normal.

Davant de les males noticies, la primera reacció psicològica que tenim els humans és la negació: no, no pot ser. De vegades, et trobes un veí, et para pel carrer i et diu: escolta t’has assabentat que s’ha mort fulanito de tal? El primer que diem és: no, no pot ser! Després, ja diem: a veure… Explica-m’ho. El primer que ens surt és aquest no. Per tant, potser individualment davant d’un impacte: ostres em podria passar a mi… No, no vull pensar-hi. La reacció sempre és negativa, d’una cosa que no ens agrada. Que de fet, tot i que és una cosa inherent al ser humà i per tant no li hauriem de tenir por. El que és veritat, és que no ens agrada per tot el que perdem. Aquí entraríem a pensar en les coses de tipus ja més metafísic, de què pot haver-hi darrere de la mort que, això segons les creences i la formació de cadascú de nosaltres pot estar més o menys analitzada.

Llavors, a la teva pregunta, la idea seria que la societat tindria que, pel que fa a l’educació a l’etapa infantil i juvenil, donar una certa normalitat com fem en altres aspectes de la vida. A partir d’aquí, cadascú per allò que entén, aprèn i va experimentant, hauria d’anar fent, hi ha gent que és més curiosa.

Hi ha molta literatura sobre el fet de morir, sobre la mort. Per tant, qui tingui ganes de fer plantejaments del tipus: com em puc preparar?, trobarà informació. Tot i que, sóc conscient, i ho dic moltes vegades, el dia que em toqui a mi, en aquell moment quina cara hi posaré, no ho sé. I vull ser sincer, no ho sé. Però, tot i aquesta incertesa, entenc que el fet de poder-ne parlar, potser en parella; igual que tenim projectes, preparem viatges, que si del pis de lloguer anirem a una casa de propietat… sempre fem aquests projectes. També el fet de dir: ep! hi ha una cosa que hem de tenir present que en qualsevol moment: un accident, una malaltia i tots aquests projectes se’ns en poden anar en orris. Llavors, inclús en l’àmbit de parella saber aquelles coses bàsiques: si em passés alguna cosa, que vols? Ser enterrat o incinerat. Jo aquí em trobo moltes vegades que quan ho pregunto em diuen: ai!… no n’havíem  parlat mai, no ho sé. Llavors, insisteixo, possiblement és un fet que pel que fa a la societat i potser un blog com el vostre pot ajudar per obrir la ment al fet que se n’ha de parlar, encara que sigui començant a parlar de coses tan senzilles com un cop mort què volem, què hem de fer amb el cos, com hem de fer la cerimònia.

Jo ara he viscut una circumstància familiar en què la filla de la difunta, la mare, el seu germà, tots, sabien que volia una festa. Va ser una mort sobtada d’una persona jove i es va fer un acte de comiat civil, que va intentar ser un acte lúdic, perquè els més propers sabien que aquesta persona havia manifestat que volia això.  Poder acomiadar a les persones sabent quins són els seus gustos. Es tracta de trencar el tabú i parlar-ne sense grans necessitats filosòfiques, si no el fet de plantejar-se que això, a mi, també em pot passar.

Comments

comments