Entrevista al Doctor Germà Morlans 1.3. La Societat i la mort.


El Doctor Germà Morlans, gràcies a la seva experiència com a responsable de la Unidad de Cures Pal·liatives de la Fundació Hospital Asil de Granollers, ens orienta sobre com enfocar i acceptar el fet de morir i indica la necessitat de  que els profesionales de la salut sàpiguen acompanyar en aquestes situacions.

Morlans, La societat i la Mort

Sobre la mort sempre em surt dir que, com a fet, morir, és l’única circumstància que tenim en comú tots els humans. Naixem, vivim en millors o pitjors condicions, més o menys temps, però al final tots morim. Per tant, el fet de morir, com a tal, com a cosa que és inherent a l’ésser humà, dolent no pot ser. Una circumstància que ens passarà a tots, que és el fi que tots tenim, entenc que morir com a fet de morir, no és dolent. Ara, què succeeix, en quin moment de la vida, un nen, una persona jove; o quina circumstància: una malaltia més llarga, més curta amb més problemes. Això és el que impacta i el que pot ser dolorós.

Però el simple fet de morir, no hauria d’angoixar-nos, perquè és la nostra fi. I aquest potser és el tema que no en parlem, potser és per aixó que no hi ha una docència en l’àmbit de la societat, i per això en moltes ocasions diem que el no parlar de la mort és com l’últim tabú de la nostra societat avançada del segle XXI. Hem avançat, a partir de la revolució cultural i social de la primavera del 68 a França, a l’època del moviment hippy, es comença a canviar i es parla de sexe, es parla de drogues, amb el benentès d’educar correctament a la nostra joventut, a estar alerta en aquestes coses. Avui dia, per exemple, es comença a parlar molt de l’alimentació, una cosa tan banal però que sabem que si no ens alimentem bé podem tenir conseqüències. Als col·legis ja comencen a haver-hi tallers d’alimentació, tallers de conductes sexuals segures. En canvi de la mort, si jo vaig ara a un institut, una escola de nens de 13 -14 anys i els preguntem si en algun moment s’ha parlat del procés de morir, ens trobarem que, majoritàriament, ens diran que no.

I en l’àmbit de les famílies, potser en el moment que succeeix la mort d’un familiar, però inclús en aquests moments evitem parlar d’això: ja tenim prou pena amb la malaltia o la situació que està passant el pare o la mare, no?. I a través de la gent jove dels nens, possiblement, en una circumstància de mort pel que fa a l’entorn familiar, com potser la mort d’un avi o una àvia, per aquells nens que ja tenen 6-9 anys i els adolescents, aprofiteu aquest moment. Primer que s’apropin al seu avi o àvia malalta, no apartar-los, que s’apropin, sempre i quan el nen vulgui, tampoc se l’ha d’obligar. També en l’àmbit dels pares d’aquests nens, parlar de la situació de la malaltia, malaltia que pot portar a la mort, i utilitzar la paraula mort, no paraules com viatge, o altres coses com “los angelitos” o “el cielo”, no. Els nens integren que els ésser vius, els animals, les plantes, es moren, els humans també. Llavors en l’àmbit de les famílies un consell és aprofitar aquests moments i agafar la idea que l’ultima lliçó que ens dóna l’avi o l’àvia ens dóna és que ens morim. Quan la mort és a través del pare o la mare o un germà o germana, lògicament, aquí també se n’ha de parlar, també hem de ser presents però aquí la situació d’impacte emocional ja necessitem més ajuda. Però la situació normal seria aquesta, a través dels avis.

Es diu que els professionals de la salut que, en els seus 7-8-9 anys, van tenir l’oportunitat de veure, els de la nostra generació, a casa seu, la mort d’un avi o d’una àvia, el que és veure el cadàver i veure aquest punt final, jo vaig tenir aquesta i oportunitat, cosa que agraeixo als meus pares, som gent que possiblement no generem tantes pors i tants tabús respecte al fet de morir. En els professionals de la salut, us quedaríeu parats, en els meus anys de la formació universitària de la llicenciatura de medicina, de la mort, no me’n va parlar ningú. Del fet que, com a professionals, hem de gestionar aquest procés i com ajudar als familiars, ningú ens en parlava, només es parlava de curar, curar i curar. I com us deia abans, de morir, tots ens morim, i ens morim habitualment a través d’una malaltia. Doncs que els professionals de la salut també sapiguem gestionar i actuar professionalment en aquest procés. Aquesta és la revolució succeïda a escala d’Europa a finals dels anys 90. Portem uns 20-25 anys d’un moviment de cures pal·liatives que és la professionalització de l’atenció en el procés de final de vida i que això sent una cosa que és més antic que tots nosaltres, en l’àmbit de la professió sanitària, s’ha posat com una competència, una millora en els darrers anys. Potser havíem d’intentar tenir bones tècniques quirúrgiques, tenir bons tractaments per les malalties cardiocirculatòries. Potser això era peremptori per viure més i millor i, possiblement, el que és normal i corrent que és que al final tots morim, han tingut de passar uns anys de medicina moderna per arribar a tenir unitats com la nostra i equips preparats per poder fer aquesta atenció.

 

Comments

comments