Entrevista al Doctor Germà Morlans 1.2


Compartim el segon video de l’entrevista que vam mantenir amb el doctor Germà Morlans de l’Unitat de Cures Pal·liatives, de la Fundació Privada Hospital Asil de Granollers. Ens explica què fan a l’Unitat i còm ha canviat, amb el transcurs dels anys, la manera que les famílies ténen d’enfrontar la mort.

Morlans Responsable de la Unitat de Cures Pal·liatives

Com a responsable de la unitat de cures pal·liatives, comento que a la nostra unitat atenem a malalts i malaltes que estan afectats amb problemes de salut irreversible. És a dir, no curables i que poden estar a la nostra unitat bàsicament per dues situacions:

1.- Que en el context de  l’evolució de la malaltia poden tenir alguna situació clínica, potser la més prevalent i més coneguda és un dolor no controlat i que necessiten hospitalització en un entorn on estiguin tranquils, amb un equip especialitzat en el control de símptomes, que és una part de la nostra feina.

2.- Un altre col·lectiu de malalts que ingresen, probablement no perquè tinguin una situació clínica inestable, sinó perquè dins del seu procés de final de vida i que potser per l’entorn sociofamiliar no és, podríem dir, acceptat que succeeixi en el domicili.

Aquesta circumstància ha canviat molt amb els anys. Quan jo vaig arribar a l’Hospital General de Granollers, vaig començar a exercir l’any 1979, però ja vaig venir d’estudiant a 6è curs a l’any 1978. En aquella època l’experiència de final de vida, era que la mateixa família d’un malalt hospitalitzat que entrava en un procés que era evident que es podia morir, ens demanaven: ens el volem endur a casa.

Trenta-sis anys després, us diria que és al revés. Majoritàriament els malalts que son atesos a casa, potser en episodis de dificultat: dificultat per sortir del llit, per llevar-se, episodis de dolor, quan arriba la etapa final, els 2-3 últims dies, que és l’etapa d’agonia i que potser físicament porta menys feina perquè estan allitats, potser ja tens el sentit comú de que no els has de moure molt i deixar-los tranquils, però llavors es condiciona al cuidador el impacte, davant ja de l’evidència de la mort, això els bloqueja i ens demanen ajuda i tenim un tant per cent d’ingressos no desdenyable, a vegades propers el 25%, que resten ingressats a la nostra unitat potser menys de 72 hores. Llavors aquesta visió de que a la Unitat de Cures Pal·liatives atenem a la mort, potser és per aquesta circumstància que hi ha en aquests moments un canvi cultural de la no acceptació de la mort a casa.

En canvi nosaltres com a Unitat Cures Pal·liatives el que voldríem atendre seria persones en situació de malaltia que necessitin una ajuda temporal posar-los el més be que es pugui de la seva situació i pugui retornar cap a casa. Aquest seria el nostre desig, una Unitat que poguem ajudar, però també hem d’assumir aquest paper que tenim com a Unitat d’ajudar a morir en la última etapa de la malaltia i assolir el que nosaltres entenem que és una mort digna, lliure de patiment i acompanyat per els seus.

Comments

comments